dimarts, 22 de juny de 2010

Del Teatre de l'Oprimit a la intervenció teatral


Una de les activitats més interesants de la Trobada Internacional Sobre l'Art de la Intervenció Teatral serà la que es desenvoluparà a l'Escola Internacional de Teatre "Estudis Berty Tovias" (carrer del Cid, 10 Barcelona) el proper dilluns 28 a les 20h.
Bernard Grosjean fara una conferència en la que ens parlarà de com, després de ser assistent de Augusto Boal durant més de set anys, es va anar distanciant de la teoria del Teatre de l'Oprimit per construir un tipus d'intervenció teatral que no partís d'apriorismes ideologics i que intentés mostrar i debatre tots els punts de vista.
Per anar fent boca  us oferim un article de Bernard Grosjean on  parla d'aquest procés.
Cròniques optimistes d’un grup d’intervenció teatral.
Dins els dèdals de l’Education Nationale.

Bernard Grosjean és el director de la Companyia Entrées de jeu , que assegura nombroses intervencions i nombrosos tallers a l’Education Nationale. Mitjançant aquesta crònica, torna a revisar el seu recorregut : ruptures teòriques amb el teatre de l’oprimit, nova manera d’abordar el teatre-fòrum, protocols de posada en peu de sessions amb els grups-classe, concepció i dramatúrgies de les obres d’intervenció, estil interpretatiu, mètodes d’improvisació, i visió de la institució escolar…

Com, format a les fonts mateixes del Teatre de l’Oprimit per Augusto Boal, vaig decidir progressivament trencar amb algunes de les seves doctrines.

Petit recordatori històric
Compromès en diferents accions d’alfabetització a Amèrica Llatina, i després detingut i torturat per la junta militar brasilera el 1969, i finalment alliberat gràcies a l’enviament de centenars de telegrames de protesta, el director teatral Augusto Boal es veu forçat a exiliar-se. Sistematitza aleshores el seu mètode del Teatre de l’Oprimit , títol donat finalment pel seu editor, en clara referència a la Pedagogia dels Oprimits de Paolo Freire. El mètode del Teatre de l’Oprimit es basa en dos senzills principis : a través del teatre, permetre als espectadors posar en marxa solucions a les situacions que els oprimeixen, i permetre’ls tot seguit extrapolar a la vida real les accions intentades i assajades a la ficció. L’eina principal del mètode per dur a terme aquesta reflexió-acció sobre les situacions problemàtiques del món real s’anomena llavors el « teatre-fòrum ». Conduït per un animador del joc (el joker), el teatre-fòrum es desenvolupa en dos temps: una situació d’opressió és representada davant un públic concernit per la mateixa. A continuació es representa una segona vegada, i els espectadors vénen a provar les seves idees de transformació de la situació : interrompen l’escena en el moment que trien, i pugen a l’escenari per ocupar el lloc de l’oprimit.
A finals dels anys 70, precedit per la publicació de les seves obres , Augusto Boal ve a instal•lar-se a França, on funda un grup de recerca, del qual formen part una desena d’actors, i en el qual em convida a treballar. De 1980 a 1984, aquest grup fa múltiples cursets i representacions a tot França i a l’estranger per a prop de 3000 persones, moltes de les quals són ensenyants. El mètode, des d’aleshores, no deixarà de difondre’s pertot arreu del món, tal com, certament, ho desitjava el seu promotor, convertint aquell moviment informal de pràctiques en un fenomen teatral dels més sorprenents.

28 anys més tard…
Desenes de companyies de teatre-fòrum es constitueixen a França, pertot arreu una mica, amb filosofies, maneres de fer, fortunes i estils molt diversos, fins al punt que de vegades es fa difícil reivindicar-se com a practicant d’aquesta forma de teatre, de tantes pràctiques diferents i sovint contradictòries com abasta. Dificultat afegida: cal enfrontar-se a partir d’aleshores a un cert nombre d’idees rebudes sobre la qüestió, que estan més o menys fonamentades.
Florilegi. El teatre-fòrum té la imatge de pràctica datada i petrificada per a aquelles i aquells que el van conèixer fa trenta anys: “Ah, bé, vostè encara fa teatre-fòrum? Avui en dia està superat!” O bé té més que mai la imatge de mètode màgic per tractar problemes que desborden la Institució. “Vingui de seguida a casa nostra, ja no ens en sortim amb aquest grup!” O bé provoca un efecte de rebuig que s’estén a totes les pràctiques que se’n reclamen filles, quan alguns aprenents de bruixot han desfermat la tempesta en comptes de calmar-la: “Ah, mai més teatre-fòrum al meu establiment!”, ens llança un dia un director, que deplora el pas a l’acció de diversos alumnes del seu establiment a conseqüència de sessions de teatre-fòrum mal gestionades.
Pel que fa a nosaltres, tota referència a l’opressió ha desaparegut del nostre vocabulari des de fa temps... Què ha passat, doncs?

Tres flash-backs en forma de constatacions

1982 : Collège Louise Michel a Clichy-sous-Bois. La denominació ZEP (Zona d’Educació Prioritària) no ha estat inventada encara, i som encara a la bonica època dels projectes d’acció educativa (PAE) que permeten als ensenyants treballar en col•laboració amb interventors externs al llarg d’una trentena d’hores. Marguerite Perdriault, una militant de la Pedagogia Institucional, m’ha convidat a venir a treballar sobre el tema de la violència, en una classe i en un establiment on la violència ja és omnipresent.
Primera sessió: intento explicar als alumnes què és el mètode. D’entrada, reaccionen a la paraula opressió: “Això és el que vostè ve a fer. Ens collarà, ens impedirà expressar-nos!” I, uns quants aclariments més tard, un d’ells afegeix; “Però, Senyor, nosaltres no ho som pas, uns oprimits! No se’ns ha de prendre per qualsevol cosa!”
Constatació 1: el concepte que funciona bé amb públics voluntaris no sembla pas dels més operatius per dinamitzar un públic capturat en una pedagogia de projecte! Oprimit sona negativament, quan, ben al contrari, el que s’intenta és valoritzar la gent en la seva expressió...
Segona sessió: intento fer-los representar situacions problemàtiques. Em responen que no tenen problemes. Insisteixo. Acaben per avenir-s’hi. Però les seves situacions d’opressió no presenten altra cosa que estereotips.
Constatació 2 : difícil, per no dir impossible, expressar una vivència problemàtica davant d’uns iguals que, lluny de ser solidaris, s’aprofitarien de bon grat d’aquest moment de fragilitat per carregar contra aquell que gosés expressar-se.
Tercera sessió: el grup ha acabat posant-se d’acord sobre la situació d’una alumna que se sent oprimida per haver estat exclosa de la classe i haver rebut una reprimenda del CPE (Conseller Principal d’Educació) que se l’ha trobada al passadís: què hauríeu fet al seu lloc? Les intervencions se succeeixen a l’escenari, però, per a la meva gran sorpresa, no pas per trobar solucions, sinó, al contrari, per fer créixer la tensió! Els espectadors juguen a fer tornar l’alumne encara més violent, i a fer tornar el CPE encara més dolent, lluny de tot esperit de matisació.
Constatació 3 : el teatre-fòrum resulta totalment inútil en no fer altre cosa que enfrontar bons amb dolents. Els espectadors no estan interessats per la transformació de les coses, ans al contrari els fascina únicament la repetició i l’amplificació de la situació que han inventat. El teatre-fòrum, enlloc de posar distància, no fa sinó reforçar els uns i els altres en les seves certeses.
Llavors vaig acabar pensant que calia reservar aquest tipus de mètode a grups que tinguessin preocupacions comunes, i que desitgessin estudiar la manera d’enfrontar-s’hi. Aquesta conclusió suposava doncs la fi del teatre de l’oprimit a les classes?

Altres experiències i altres interrogacions...

Al llarg dels cursets que animava amb adults, ben de pressa es va fer evident que el concepte d’opressió, massa aclaparador, era decididament massa feixuc de portar per donar compte amb finesa dels problemes viscuts. Les situacions que els participants proposaven semblaven, o massa irrisòries per ser expressades – “no és una opressió prou grossa!” – o massa feixugues per poder ser assumides – “això es torna psicodrama!” L’extrapolació a la realitat de les accions assajades a l’escenari semblava d’altra banda inabastable o impossible d’avaluar.
D’altra banda, entre 1980 i 1985, els intents de teatre-fòrum als teatres, malgrat l’èxit provocat per la curiositat i pel tarannà del grup Boal, van plantejar d’altres qüestions sobre el fet de transformar aquest mètode de conscienciació en gènere teatral de ple dret. El públic continuava extasiant-se amb la màgia, per no dir el miracle, de la intervenció d’espectadors, però quin sentit adquiria realment allò?
Decididament, alguna cosa fallava: d’una banda hi havia un mecanisme – la interacció sala / escenari – que funcionava de meravella i que aconseguia veritablement activar els espectadors, i de l’altra una teoria del mètode que no semblava correspondre als efectes produïts i, pitjor encara, que semblava impedir certes coses.
En deixar el grup Boal el 1987, vaig decidir doncs dipositar a terra el motor, oblidant tot el metadiscurs que l’envoltava, per observar-ne els efectes i les modalitats de funcionament. I vaig treballar, d’una banda a reconsiderar les apostes amb què el podíem enriquir a la claror d’altres teories que les de l’oprimit, i d’altra banda a precisar-ne els reglatges.
Paradoxa? Abandonava el teatre de l’oprimit per dedicar-me íntegrament al... teatre-fòrum!

Bernard Grosjean

Article publicat a Cahiers de Pédagogie
(Traducció de Josep Maria Vidal i Turón)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada